Cantiga de Montse
Guillem Gisbert

La Montse va estar-se aquí,
la Montse va estar-se aquí,
dormia en un edifici guardat per àngels querubins,
la Montse va estar-se aquí.
I vaig envejar-li la calma amb què m’estimava,
la seva capacitat de donar-se a l’altre,
d’alçar tots els escuts assumint riscos quan mana l’instint
i de plantar-se’m davant
tan rica, que pobra,
tan forta, que vulnerable.
Aquí va fer els trenta-cinc,
aquí va fer els trenta-cinc,
va fer una gran festa al parc per reunir tots els seus amics,
aquí va fer els trenta-cinc.
I vaig envejar-li la calma amb què m’estimava,
els seus dos ulls inspirats que creien en màgia
i no veien les altres opcions, mil i una combinacions
que va saber rebutjar
tan recta, que torta,
amb tant seny que a punt del col·lapse.
La joventut va acabar com un crim sense resoldre,
però la Montse estava allà, amb la mà al pom de la porta!
Donàvem la benvinguda als primers raïms de la primavera
i de totes les sinagogues de Barna va haver d’entrar a la meva…
La joventut va passar sense rastre de revolta,
s’ha tornat del material amb què estan forjats els contes.
I l’última carícia mai va saber ser la darrera
i de totes les sinagogues de Barna va…
I és que el destí ens controla i, si no t’ho creus, espera,
que, de totes les sinagogues, la Montse va haver d’entrar a la meva.