Jean-Luc
Els Amics de les arts

Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial
de cinema francès a la fresca.
El meu plan era tornar aviat però al final tot es va anar allargant
i els dos vam decidir sortir de gresca.
Se'ns va fer tard.
Va dir: "No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar.
Que al pis hi tinc un quarto exprés per convidats".
Et deixo aquí sobre un cobrellit
perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
Si tens gana o vols aigua tu mateix
pots fer com si fossis a casa.
La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era
fàcilment mal interpretable.
Vaig augurar una nit per la posteritat,
fer un cim, fer un 8.000,
fer quelcom difícilment igualable.
Però allà no passava res,
només aquell silenci
trencat pel meu somier.
Potser no era el seu tipus,
millor que no fes res.
I en una paret al fons
imprès en blanc i negre
hi havia un pòster d'en Godard.
Potser ell podria dir-me
perquè em ballava el cap.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.
Ell va dir que en casos com aquests no es tracta
de ser més guapo o més lleig
sinó d'estar convençut de fer-ho.
Jo vaig dir-li: "Ja però si ara hi vaig i ella no vol
després què? després tot això acaba siguent un rollo patatero".
Em va convidar a fumar
i en un plano-seqüència una frase magistral
"Una dona és una dona
no et preocupis, tant se val".
L'endemà vam esmorzar,
ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar
ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.