L'Adela i el Marge
Manel

"Per com els agrada respondre jo sé que menteixen,
o prescindeixen de la veritat.
L’absència de risc als seus ulls prova que repeteixen
discursos memoritzats.”
M’ho va dir l’Adela avançant cap al marge que delimitava
el món habitat.
Cridava al paisatge: “Darrere dels marges sempre hi ha un sender amb ombra
per caminar!”.
Va ser un privilegi poder-me esperar allà amb l’Adela
que anés caient la nit.
Quan vam abraçar-nos va xiuxiuejar-me “ets idiota,
t’hauries divertit”.
I vaig contemplar-la avançant cap al que fos que el marge tenia per oferir.
En l’últim moment va girar-se, va fer-se un petó a la mà oberta i, ffff,
va bufar cap a mi.
I des de l’altra banda em va semblar sentir...
I des de l’altra banda encara em va semblar sentir...
No tens per què estar aquí!
Aquest és un honor del que pots prescindir!
No tens per què estar aquí!
No tens per què estar aquí!
Aquest és un honor del que pots prescindir!
No tens per què estar aquí!