L'univers
Ja t'ho dire

Ses teues mans me donen gust
petites dosis de relax
tens un somriure maliciós
i una cada que vull pintar
dins d'aquest racó incendiat
totes ses veus i ses renous
se van perdent pes ponts
i tots es balcons des riu
s'aigua, s'aire i es sons.
Ja ho tenc clar:
taques de mel i miques de pa.
Veus com es mou l'Univers
dins sa tassa de cafè,
veus arbres a mils, fulles a milions
dins d'aquest camp descomunal.
Sa meua pell respon molt bé
a sa teua veu molt suau i greu
aquest camí no s'acaba mai
no t'aturis de rallar.
Me desfaré a trossos petits
i me n'aniré volant
per sa vorera de la mar,
allà baix hi ha color
i es camins no arriben mai.
No és es vent que em fa volar,
és sa velocitat des teu mirar.
Veus com es mou l'Univers
dins sa tassa de cafè,
carregat fins dalt, cansats de sentir
sa mateixa cançó d'ahir.