Susanna
Joan Manuel Serrat

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.
I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.
I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: "Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...".
Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.
I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.
I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.
I Susanna el mirall desa.
I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.